manubensgil
04 d’agost, 2016
Joan
18 de juny, 2016
Gràcies 60 anys avi Mingu
07 de febrer, 2016
la desbrossadora del Miquel
06 de novembre, 2015
l'Escola Agrària de Manresa
10 de setembre, 2015
postal de Sudàfrica
07 de juliol, 2015
amb gràcia
25 de març, 2015
l'Hostalnou de Canalda 50 anys després
Hostalnou de Canalda pels volts del 1960 (dalt) i el Març del 2015 (baix) |
22 de novembre, 2014
iaia Maria
Algú de la família, parlant d’un avi que havia mort, va dir que «als sants se’ls prega…». Nosaltres ara podem parlar amb la iaia pel telèfon dels cristians, que és la pregària.
Iaia,
Hace unos días vine a verte a la residencia un rato. Vine yo sola, y se me hacía raro: siempre vengo con mi mamá, que tiene muchas cosas que contarte. Ahora que lo pienso, tus tres hijas, la Mari, la Isabel y la Montse, todas tienen siempre muchas cosas que contarte y muchísimas ganas de cuidarte. Y no me extraña, porque sabiendo lo mucho que nos has mimado siempre a todos tus nietos, es muy fácil imaginar lo bien que cuidas a tus hijitas, igual que a sus maridos, igual que a toda tu familia, igual que a todos los que te rodean.
Pues ese día, cuando vine, estuvimos charlando un rato. Bueno, la verdad es que solo hablaba yo, pero cuando me despisté y me quedé en silencio un segundo, nuestro compañero de meriendas aprovechó y dijo: «si ella pudiera, también te diría muchas, de cosas bonitas!». Hoy soy yo, somos todos, los que queremos decirte cosas bonitas y no sabemos cómo hacerlo. Pero el que no se arroja no cruza la mar, no?
Qué suerte haberte tenido cerca cuando éramos pequeños. Estabas tú! Cuando los papás iban a Barcelona y nos cuidabas con mucho cariño. Y aunque estuvieran ellos, tú también estabas a cuatro casas y venías a traer cosas que cocinabas o regalitos. Qué buen olor recuerdo! Y el gusto de los eucaliptos. Tenemos mucha suerte de que hayas querido vivir de cerca nuestra infancia, porque nos has llenado de vivencias muy sencillas y cotidianas, y muy profundas y grandes al mismo tiempo…
María,
Todos los que estamos aquí, muchos otros que tienes lejos y, cómo no, los que ahora volverás a encontrar después de tanto tiempo.
Todos sabemos que no tenemos que decir palabras especiales sobre ti, porque tú misma, siendo tú misma, no dejas duda de ser muy especial para todos nosotros.
De las cosas difíciles hacer virtud, y sonreír.Estamos tristes, claro, porque no es fácil despedirte…Tus nietosLa Montse y el RománLa Isabel y el Mingu…La MARI,Tristes, pero orgullosos de ser parte de ti y haber visto que sin ninguna ambición… o, perdón, mejor dicho: con toda la ambición del mundo de hacer felices a los que te rodean, se puede llegar a ser muy grande.
«amb el sol i la lluna»
Ahir mentre tenia en braços a la meva filla Ingrid vaig estar pensant com li explicaria que no veuria més a la seva YAYONA Maria, de cop i volta les paraules van anar sortint soles, com si d'un conte es tractés... Li vaig dir:
La yayona ara dorm però ja no es despertarà, d'aquí una estona pujarà al cel on hi ha la lluna, les estrelles i els avions i allà dalt serà un gran àngel! Estarà molt contenta perquè es retrobarà amb el seu marit Valentí i els seus pares i germans que fa temps també van pujar al cel, i saps que? Tornarà a fer aquelles xerrades amb la seva germana Flora!!! Ara Ingrid li has de dir a la yayona que descansi i que l'estimes molt.
Llavors l'Ingrid va mirar al cel i va dir:
«la yayona esta a dalt amb el sol i la lluna!»
Aquest es el conte que li vaig explicar a la meva filla de dos anys i mig... al vespre me’n vaig explicar un a mi mateixa:
Hi havia una vegada una casa de pagès que es deia Cal Guinart on hi va viure una grandíssima persona... el seu nom era Yaya Maria! Sempre tenia un gran somriure a la cara i disposava d'un gran humor tant si feia sol, plovia o pedregava! Ella era com un tresor, plena d'històries i records, una de les persones més fortes que mai he trobat i trobaré, tot i que la seva vida no va ser fàcil mai ningú li va poder esborrar el somriure de la seva cara.
Un dia va decidir marxar deixant un gran camí de vida fet i un gran exemple de superació fortalesa i alegria, i així, només desitjo que el dia que jo sigui una yaya algun dels meus nets em recordi amb el sentiment amb el que ho faré jo.
I ara si em perdoneu, volia donar les gràcies, en especial a la meva mare Flora per haver-la cuidat amb tant d'amor, només espero mama que el dia de demà jo et pugui cuidar a tu tan sols la meitat de be que tu ho has fet amb ella i, per acabar donar les gracies també a tot el poble de Fals per l’ajuda donada a la família quan el meu avi Valentí va morir.
Gracies a tots per estar aquí en aquest últim «fins aviat Maria».
T'estima Wendy.
19 d’octubre, 2014
Wendy al camí de Santiago
primer vol Josep
22 de setembre, 2014
Enhorabona, Nicu
Un dia d'aquests escurçarem les dedicatòries tan complicades que vam fer als teus germans; avui hem començat fent la teva més senzilla :)
13 d’abril, 2014
22 de febrer, 2014
Enhorabona, Pere
16 de setembre, 2012
"físic !"... i més
El Linus ara és... físic, i en parlarem aquí, encara que ser físic o no--també en parlarem--no tingui molta importància.
Aquest divendres vem anar el Joan, la Maria, el Nicu, la MªCarme, la momà i el popà a la teva presentació del projecte de fi de carrera. Una explicació de la transmissió dels estímuls nerviosos a diferents nivells (molecular, neuronal, xarxa neuronal), des del punt de vista del què fins ara es coneix de la fisiologia, però aterrant en cada cas en la formulació dels fenòmens des d'un plantejament físic, de la Ciència Física.
A l'aula érem pocs. No hi havia --llàstima-- l'Aina. Et va sortir molt bé i et vas explicar perfectament. S'ha de dir que el millor de tot (per al nostre gust, però diríem que també per al del tribunal), era l'expressió, el redactat net, clar i entenedor del treball.
Per què, doncs, hem dit al principi que "no té molta importància"? Ja ho deus imaginar....
"Física" es contraposa a "Química", tal com "físic" es contraposa a "espiritual".
En tu, Linus, tots ho sabem, allò que de veritat importa, no és el què tens de físic (allò que vas deixar escrit al Facebook: "físic!"), sinó el què tens d'espiritual. Sempre ha estat així: ara que tens 22 anys i et veus més seriós, i abans quan eres més petit i rialler.
Els teus amics ho saben dir més bé que nosaltres.
Tu mateix has explicat alguna vegada que no necessites dir gaire coses per demanar ajut als de casa perquè sempre has tingut la sort de trobar bons amics amb els qui t'has pogut confiar. Per això, deixa'ns fer honor a la teva manera de ser amic dels teus amics citant una dedicatòria que fa pocs dies vem trobar en un dels llibres teus que corren per casa:
"...ets un dels meus millors amics, amb tu m'agrada compartir els moments bons i no em fa por compartir els dolents, al teu costat he après moltes coses, hem compartit projectes, ideals, aventures, il·lusions... Em motives a seguir lluitant per a ser millor persona, estic content de créixer al teu costat. Espero que seguim fent camí junts! Una abraçada molt gran, no canviïs mai, ets genial!"
Això que poden dir els teus amics sabem que és veritat: nosaltres, els teus pares i germans i cosins i tiets (i tieta MªCarme) pensem el mateix que ells :))
15 d’abril, 2012
13 de juliol, 2011
amb cor i ànima
15 de juny, 2011
les pedres de Noè
Hem anat cap a Oden; sense haver caminat gaire, ens hem quedat en un prat bonic, amb un bosquet al mig, i amb moltes pedres... curioses. Pedres de mida mitjana, d'un diàmetre entre 10 i 20 cm aproximadament, totes arrodonides, totes semblants entre elles, però de colors i textures diferents. N'eren moltes, i no hi havia arbres, tan sols herba... i pedres. Semblaven escollides per un col·leccionista. La momà n'ha fotografiat unes quantes i ja veureu que és tal com dic. [Hem afegit a dalt un vídeo a partir de les fotos]
Un misteri.
Després, amb el Mingu, la Maria i el Joan hi hem tornat i, mentre berenàvem, hem proposat unes quantes teories per explicar com van arribar totes aquelles pedres al prat. La més reeixida, crec jo, ha estat aquesta:
Resulta que Noè, quan va rebre l'encàrrec de separar dos animals de cada espècie, també va recollir llavors de tota mena i, posats a fer, també va escollir pedres de tots colors per emportar-se-les a l'Arca. Però quan Déu Nostre Senyor ho veié, li va dir a Noé: "però... que ets burro del cap?! Que no ho veus que amb tantes pedres s'enfonsarà l'Arca? I a més, no siguis beneit: que no te n'adones que a les pedres no els ha de passar res, amb el Diluvi?"
Noè, una mica contrariat, va deixar les pedres allà, al camp bonic, on les havia recollit i on estava construint l'Arca...
04 de juliol, 2010
25 d’abril, 2010
"los troncos"
Després d'una setmana d'ànim una mica alterat i més aviat cansats, al sortir d'acompanyar la iaia a la residència, la momà i jo hem tingut la idea i les ganes d'anar al camí de Juncadella, a "los troncos". Ens hem assegut en una d'aquelles muntanyes de pals, tal com ho féiem amb vosaltres. Hem planejat una mica (una excursió per la setmana que vé) i també hem recordat. Els records de vosaltres petits, en moments així -gràcies a Déu n'hi ha molts- ens emociona. Hi havia un bon airet, amb aquella olor del quitrà que hi posen als troncs, i l'herba ben verda, els arbres i els camps, i Montserrat al fons.. No teníem càmera ni teléfon per a fer una foto, però hem buscat una mica i hem trobat aquestes dues xapes per enviar-vos :)
09 de desembre, 2009
txang..!
Aquesta és la postal que ha portat el Mingu de Bèlgica; ja sabeu: el país del Tintín, l'Espirou, el Petit Nicolàs..
29 de novembre, 2009
23 de juliol, 2009
coat of many colors
Si a la momà li agrada la lletra és perquè ella també va estrenar alguna jaqueta i altres coses que li havia fet la seva mare, la iaia, “cosint cada peça amb amor” i per això en coneix la sensació que la cançó explica. Quan la escolteu ho entendreu, més encara si llegiu la lletra (i com que tots sabeu tant anglès no cal que us la tradueixi):
Back through the years
I go wonderin once again
Back to the seasons of my youth
I recall a box of rags that someone gave us
And how my momma put the rags to use
There were rags of many colors
Every piece was small
And I didnt have a coat
And it was way down in the fall
Momma sewed the rags together
Sewin every piece with love
She made my coat of many colors
That I was so proud of
As she sewed, she told a story
From the bible, she had read
About a coat of many colors
Joseph wore and then she said
Perhaps this coat will bring you
Good luck and happiness
And I just couldnt wait to wear it
And momma blessed it with a kiss
Chorus:
My coat of many colors
That my momma made for me
Made only from rags
But I wore it so proudly
Although we had no money
I was rich as I could be
In my coat of many colors
My momma made for me
So with patches on my britches
Holes in both my shoes
In my coat of many colors
I hurried off to school
Just to find the others laughing
And making fun of me
In my coat of many colors
My momma made for me
And oh I couldnt understand it
For I felt I was rich
And I told them of the love
My momma sewed in every stitch
And I told em all the story
Momma told me while she sewed
And how my coat of many colors
Was worth more than all their clothes
But they didnt understand it
And I tried to make them see
That one is only poor
Only if they choose to be
Now I know we had no money
But I was rich as I could be
In my coat of many colors
My momma made for me
Made just for me
03 de juliol, 2009
la pinta que fa..
-"..i en aquesta captura veiem la 'pinta' que fa.."
- No, Mingu, no pots dir "pinta", has de fer servir una paraula més seriosa, com ara "aspecte"..
Això és el què li deia la momà al Mingu en un moment del tercer assaig de la presentació que havia de fer l'endemà, del seu treball de fi de carrera. A cada assaig estava més nerviós i encarcarat. Pensàvem que a l'hora de la veritat potser estaria més tranquil i no es quedaria aturat mig minut sense dir res, buscant la paraula adequada, com li passava a cada moment, però no n'estàvem gaire convençuts..
Ahir ell era el segon de fer la presentació. La primera, una noia que ho va fer perfecte, va presentar un supermercat virtual. Una web molt ben feta que t'entraven ganes de poder-la tenir. Una professora del jurat, que coneixia bé el tema, li va dir que estava bé però que podia haver-ho fet millor.. A partir d'aquí va començar una crítica implacable, despietada, diria jo, que sense adonar-nos-en anava enfonsant-nos cada vegada més en els seients. Pensàvem: ai, ai.., ara li toca al Mingu i aquesta bruixa ens ho farà passar malament..
Però no va ser així. El Mingu, sense encallar-se ni una sola vegada, va fer una explicació que ens va deixar a tots bocabadats. I també als profes del jurat -dama de ferro inclosa-, que el van felicitar. Després, encara va rematar la seva intervenció contestant totes les preguntes i dubtes amb una seguretat i una simpatia d'aquelles que se't fiquen a la butxaca..
Total: un nou i mig amb proposta de matricula d'honor. Ben merescut, sí senyor ! No tan sols pels últims mesos de feina que hi has dedicat, Mingu, sinó per tants anys ja d'esforç i renúncies, amb aquesta manera de fer callada i senzilla que teniu tots els germans. Tots, d'un en un. Enhorabona. Que segueixis com fins ara..
(En la foto de dalt hi veiem, d'esquerra a dreta, el Kiwi, l'Analògic i el Mingu, uns moments abans de la presentació)
17 de juny, 2009
més amunt de Coll de Jou
Aquesta caseta és més amunt de Coll de Jou, seguint el camí que porta als prats, però agafant la primera desviació que hi ha a la dreta. Ja la haviem vist alguna vegada des de lluny, però l'últim dia ens hi vem arribar. No està abandonada, encara que tampoc sembla que hi visquin. És una preciositat. Té una font, dos hortets, espai per animals.. Si a algú de vosaltres li va mooolt bé la vida (econòmicament parlant), que pensi a comprar-nos-la per a tots plegats.
04 de novembre, 2006
aviat marxem a Ceuta..
El Mingu té dubtes de si ha de venir perquè ha d'estudiar i fer examens, però potser es decideix a venir i farà el que ha de fer amb el nou portàtil que tindrà, si Déu vol, dilluns que ve..
22 de juny, 2006
la Flama
Avui és l’últim dia que acompanyem el Joan a la Flama. Però també és l’últim dia que hi acompanyem un dels nostres fills doncs el Joan, ja ho sabeu, és el petit de casa. Sembla ser que ens toca tancar un cicle, encara que no ens en vulguem fer càrrec del tot...
Vam començar a la Flama l’any que va passar a ser escola pública, ara fa divuit anys. Això vol dir que la segona meitat de la vida de l’escola la hem fet plegats.
Nosaltres vam conèixer la escola arrel d’una exposició que es va fer a Manresa per a commemorar els “10 anys flamejant” l’any 1980. Allí vam veure, com en les exposicions de cada any a la festa de primavera –que tant ens agraden– fotografies, treballs dels alumnes i, sobretot, les memòries de les activitats que es feien a cada curs. Encara recordem com anàvem descobrint detallets d’aquesta vostra gràcia en fer les coses que ens van robar el cor: les llistes del que havien de portar al munt de sortides que es feien cada any (“una cantimplora amb aigua”), els dibuixos i els textos lliures del nens.. Tot això no era “propaganda”, era –després ho vam poder viure– el resultat d’una manera de fer basada en l’interès per a cadascú, en el respecte i el tacte en que s’han sentit tractats ells, els nens i nosaltres, els pares. Un estil propi fet de senzillesa i espontaneïtat, de bon gust i sensibilitat, d’una gran estima per la llibertat i la cultura. I tot, dut a terme amb una gran flexibilitat.
Us recordarem sempre. Com podríem deixar de fer-ho si ens heu configurat i us portem dins?. No és tan sols l’escola, és sobretot l’amistat que hem tingut la gran sort de poder fer amb cada ú de vosaltres.
Joan, Maria, Nicu, Linus, Pere, Guillem, Mingu, Miquel, Josep, Isabel i Mingu
10 de juny, 2006
en una llauna
( la presentació que vem preparar per als nostres 50 anys )