Joan

Enhorabona, Joan. Ho has aconseguit. Vas escollir estudiar allò que més t'agrada: les plantes, els animals... la vida. Ara, a més de ser un hortolà i haver-nos convertit el pati de casa en una mini-granja, també ets un biòleg i, pel camí que portes, aviat seràs un pagès total. La veritat és que tots ho hem passat bé mentre estudiaves: ja sabem posar la trompa a l'hort, cuidar les gallines i les tomaqueres, distingir un falciot d'una oreneta i un roure d'una alzina :) T'estimem!

Gràcies 60 anys avi Mingu

"El goig que m'heu posat al cor

és més gran que"... un cotxe

(del Salm 4)

​

Dibuix de la Mercè Sabartés

la desbrossadora del Miquel

Avui hem anat a veure-la. L'escena és presa a l'hort del Miquel, al fons, per on passa el riu d'Or. La desbrossadora és una Honda de 4 temps, de segona mà, i va perfecte

l'Escola Agrària de Manresa

L'avi Josep Maria deia sovint que tothom hauria d'estudiar la carrera de Dret perquè t'ajudava a comprendre moltes coses bàsiques. Ell va fer la carrera com estudiant lliure, en dos anys, i potser es pensava que tots podíem for-ho igualment...

Després de veure el vídeo que ens ha passat el Miquel (les imatges són del curs passat), jo crec que, en algun moment de la nostra vida, tots hauríem de passar per una Escola Agrària

postal de Sudàfrica

El Mingu i la Chloé ens han portat una postal -feta a mà- de Sudàfrica. Si voleu veure on l'han fet, visiteu la granja Upland

amb gràcia

Ahir la Maria va fer la Presentació del Treball Fi de Grau en Filologia catalana i anglesa. Portava per títol: "Els esdeveniments de moviment en l’anglès, el català i el portuguès. Patrons de lexicalització i estratègies de traducció".

Els qui et vam veure i escoltar ens vam sentir orgullosos de tu. Ho vas fer molt bé, parlant de manera clara i decidida. Vas explicar-nos coses complicades de manera senzilla, i vas fer-ho molt atenta a les preguntes del Tribunal, responent amb una simpatia bonica bonica. Parles bé!

Tant si és atenent les comandes de fruites a la feina, com si és en temes de lingüística, com si es posant la taula, cuidant els nebots o preparant pastissos... facis el que facis, ho fas delicadament i amb gràcia: enhorabona!

l'Hostalnou de Canalda 50 anys després

Hostalnou de Canalda pels volts del 1960 (dalt) i el Març del 2015 (baix)

La foto de dalt, la que és en blanc i negre, és feta els anys 60, i és tal com es veia quan anàvem amb els avis (els meus pares) a Coll de Jou i el Port del Compte. No es veu el color de la pista, de terra i pedres vermelles (ocre). Sempre m'ha semblat un paisatge bonic. Per a mi -suposo que per a vosaltres també- té records i un aire d'aventura. Vaig escanejar la foto del llibret que tenim a casa, que parla del "camí dels hostals", entre Solsona i Coll de Jou. La foto està referenciada amb una anotació que diu "arxiu Montserrat Ubach".

La foto de sota és feta fa pocs dies, el 14 de Març del 2015, quan vam tornar a anar la momà i jo a Sòbol. Em vaig aturar per fer la foto tal com la recordava. Segurament hauria d'haver aparcat el Rover un tros abans, però Déu n'hi do com ha quedat. A mi m'agrada :)

iaia Maria

Paraules que la Maria, el Pere i el Mingu, de part de tots, li van preparar a la iaia:

Algú de la família, parlant d’un avi que havia mort, va dir que «als sants se’ls prega…». Nosaltres ara podem parlar amb la iaia pel telèfon dels cristians, que és la pregària.

Iaia,

Hace unos días vine a verte a la residencia un rato. Vine yo sola, y se me hacía raro: siempre vengo con mi mamá, que tiene muchas cosas que contarte. Ahora que lo pienso, tus tres hijas, la Mari, la Isabel y la Montse, todas tienen siempre muchas cosas que contarte y muchísimas ganas de cuidarte. Y no me extraña, porque sabiendo lo mucho que nos has mimado siempre a todos tus nietos, es muy fácil imaginar lo bien que cuidas a tus hijitas, igual que a sus maridos, igual que a toda tu familia, igual que a todos los que te rodean.
Pues ese día, cuando vine, estuvimos charlando un rato. Bueno, la verdad es que solo hablaba yo, pero cuando me despisté y me quedé en silencio un segundo, nuestro compañero de meriendas aprovechó y dijo: «si ella pudiera, también te diría muchas, de cosas bonitas!». Hoy soy yo, somos todos, los que queremos decirte cosas bonitas y no sabemos cómo hacerlo. Pero el que no se arroja no cruza la mar, no?

Qué suerte haberte tenido cerca cuando éramos pequeños. Estabas tú! Cuando los papás iban a Barcelona y nos cuidabas con mucho cariño. Y aunque estuvieran ellos, tú también estabas a cuatro casas y venías a traer cosas que cocinabas o regalitos. Qué buen olor recuerdo! Y el gusto de los eucaliptos. Tenemos mucha suerte de que hayas querido vivir de cerca nuestra infancia, porque nos has llenado de vivencias muy sencillas y cotidianas, y muy profundas y grandes al mismo tiempo…

María,

Todos los que estamos aquí, muchos otros que tienes lejos y, cómo no, los que ahora volverás a encontrar después de tanto tiempo.

Todos sabemos que no tenemos que decir palabras especiales sobre ti, porque tú misma, siendo tú misma, no dejas duda de ser muy especial para todos nosotros.

De las cosas difíciles hacer virtud, y sonreír.

Estamos tristes, claro, porque no es fácil despedirte…

Tus nietos

La Montse y el Román

La Isabel y el Mingu

…

La MARI,

Tristes, pero orgullosos de ser parte de ti y haber visto que sin ninguna ambición… o, perdón, mejor dicho: con toda la ambición del mundo de hacer felices a los que te rodean, se puede llegar a ser muy grande.

«amb el sol i la lluna»

Paraules que la Wendy va dedicar a la seva àvia Maria, que va morir el dia 11 de Novembre (si ens passes una foto l'hi afegirem, Wendy!):

Ahir mentre tenia en braços a la meva filla Ingrid vaig estar pensant com li explicaria que no veuria més a la seva YAYONA Maria, de cop i volta les paraules van anar sortint soles, com si d'un conte es tractés... Li vaig dir:
La yayona ara dorm però ja no es despertarà, d'aquí una estona pujarà al cel on hi ha la lluna, les estrelles i els avions i allà dalt serà un gran àngel! Estarà molt contenta perquè es retrobarà amb el seu marit Valentí i els seus pares i germans que fa temps també van pujar al cel, i saps que? Tornarà a fer aquelles xerrades amb la seva germana Flora!!! Ara Ingrid li has de dir a la yayona que descansi i que l'estimes molt.
Llavors l'Ingrid va mirar al cel i va dir:

«la yayona esta a dalt amb el sol i la lluna!»

Aquest es el conte que li vaig explicar a la meva filla de dos anys i mig... al vespre me’n vaig explicar un a mi mateixa: 

Hi havia una vegada una casa de pagès que es deia Cal Guinart on hi va viure una grandíssima persona... el seu nom era Yaya Maria! Sempre tenia un gran somriure a la cara i disposava d'un gran humor tant si feia sol, plovia o pedregava! Ella era com un tresor, plena d'històries i records, una de les persones més fortes que mai he trobat i trobaré, tot i que la seva vida no va ser fàcil mai ningú li va poder esborrar el somriure de la seva cara.
Un dia va decidir marxar deixant un gran camí de vida fet i un gran exemple de superació fortalesa i alegria, i així, només desitjo que el dia que jo sigui una yaya algun dels meus nets em recordi amb el sentiment amb el que ho faré jo. 

I ara si em perdoneu, volia donar les gràcies, en especial a la meva mare Flora per haver-la cuidat amb tant d'amor, només espero mama que el dia de demà jo et pugui cuidar a tu tan sols la meitat de be que tu ho has fet amb ella i, per acabar donar les gracies també a tot el poble de Fals per l’ajuda donada a la família quan el meu avi Valentí va morir. 

Gracies a tots per estar aquí en aquest últim «fins aviat Maria». 

T'estima Wendy.

Wendy al camí de Santiago

Va anar a fer el camí de Santiago
amb la Sole, la seva amiga.
Van fer llargues caminades cada dia,
amb força pluja
i molt bon humor...

Moment de l'arribada
Felicitats, Wendy,
ens ha agradat veure
les fotos de la vostra aventura

primer vol Josep

Aquest és el primer vol del Josep, al Collbaix. Era la primera vagada que volava ell sol durant força estona: tres quarts d'hora. La càmera és el telèfon de la Wendy :)

Enhorabona, Josep !

Enhorabona, Nicu

Ens va agradar molt el teu treball. Gràcies, Nicu.

Un dia d'aquests escurçarem les dedicatòries tan complicades que vam fer als teus germans; avui hem començat fent la teva més senzilla :)

Íngrid, Marc, hola!

Hola Íngrid, hola Marc. Ja anava sent hora que sortíssiu aquí:

Íngrid

Marc

Enhorabona, Pere

Enhorabona, Pere. Quants anys esperant aquest moment. No t'ho han posat gens fàcil, has hagut de superar obstacles per fora i desànims per dins, però finalment ho has aconseguit: ja has fet la presentació del treball de fi de carrera i t'han posat una molt bona nota.

Ja ets arquitecte, i arquitecte de vocació. M'agradaria poder transcriure el que van dir de tu els professors que et coneixen bé (i per això t'estimen): el Llop i la Rosa. Deia la Rosa que el teu cas no era el de la persona que és lenta, sinó que tu "volies ser lent"; necessites fer un treball "sincer" (és la paraula que va fer servir ella) i meditat. Necessites veure-ho clar i deixar-ho ben acabat. Aquesta ha estat la teva limitació... i la teva virtut.

Sinceritat, senzillesa, talent i creativitat. Que no en sortirà d'aquesta barreja de dons que tens? Ja ho anirem veient...

"físic !"... i més

Ja sabem que preferiries que no en diguéssim res, Linus, però després d'haver-ho fet quan el Mingu i quan el Guillem, no estaria bé callar-ho, així que... ho diem tal com ho vas dir tu al Facebook: "Físic".

El Linus ara és... físic, i en parlarem aquí, encara que ser físic o no--també en parlarem--no tingui molta importància.

Aquest divendres vem anar el Joan, la Maria, el Nicu, la MªCarme, la momà i el popà a la teva presentació del projecte de fi de carrera. Una explicació de la transmissió dels estímuls nerviosos a diferents nivells (molecular, neuronal, xarxa neuronal), des del punt de vista del què fins ara es coneix de la fisiologia, però aterrant en cada cas en la formulació dels fenòmens des d'un plantejament físic, de la Ciència Física.

A l'aula érem pocs. No hi havia --llàstima-- l'Aina. Et va sortir molt bé i et vas explicar perfectament. S'ha de dir que el millor de tot (per al nostre gust, però diríem que també per al del tribunal), era l'expressió, el redactat net, clar i entenedor del treball. 

Per què, doncs, hem dit al principi que "no té molta importància"? Ja ho deus imaginar....

"Física" es contraposa a "Química", tal com "físic" es contraposa a "espiritual".

En tu, Linus, tots ho sabem, allò que de veritat importa, no és el què tens de físic (allò que vas deixar escrit al Facebook: "físic!"), sinó el què tens d'espiritual. Sempre ha estat així: ara que tens 22 anys i et veus més seriós, i abans quan eres més petit i rialler.

Els teus amics ho saben dir més bé que nosaltres.

Tu mateix has explicat alguna vegada que no necessites dir gaire coses per demanar ajut als de casa perquè sempre has tingut la sort de trobar bons amics amb els qui t'has pogut confiar. Per això, deixa'ns fer honor a la teva manera de ser amic dels teus amics citant una dedicatòria que fa pocs dies vem trobar en un dels llibres teus que corren per casa:

"...ets un dels meus millors amics, amb tu m'agrada compartir els moments bons i no em fa por compartir els dolents, al teu costat he après moltes coses, hem compartit projectes, ideals, aventures, il·lusions... Em motives a seguir lluitant per a ser millor persona, estic content de créixer al teu costat. Espero que seguim fent camí junts! Una abraçada molt gran, no canviïs mai, ets genial!"

Això que poden dir els teus amics sabem que és veritat: nosaltres, els teus pares i germans i cosins i tiets (i tieta MªCarme) pensem el mateix que ells :))

viatge de nuvis

amb cor i ànima

Com t'ha costat ! Com una d'aquelles ascencions esforçades que t'agrada fer, però sense l'alicient del paisatge i de l'aire fresc. Sabíeu que es va desmaiar i tot? Després d'unes quantes nits dormint poc, dissabte, havent dormit tan sols dues hores, vas anar a portar el treball al profe i en tornar: paf... a terra! L'Alba et va haver de recollir...

Uns quants vem poder venir a la presentació: la Maria i l'Àlex, el David i el Pere, el Mingu, la momà, la MªCarme i jo. Ho vas fer perfecte, tranquil, sense presses, interessant i ben explicat. El millor, diria jo, els plànols, fets amb cor i ànima. Ja et vas cuidar de dir-ho: el valor més alt de l'ermita de Sant Francesc és l'estimació --el cor-- que li tenim posat els de Santpedor. L'ànima, aquelles pedres dibuixades d'una en una...

Et van donar un 9. No era un 10 més pel punt d'orgull que solen tenir els profes que no pas per alguna mancança, que no n'havia cap. Enhorabona, Guillem, enhorabona, Alba.

I gràcies per donar-nos la còpia dels plànols i la memòria; seràn a la botiga per ensenyar-los als amics i a tothom qui vulgi veure'ls :)

les pedres de Noè

Hem anat cap a Oden; sense haver caminat gaire, ens hem quedat en un prat bonic, amb un bosquet al mig, i amb moltes pedres... curioses. Pedres de mida mitjana, d'un diàmetre entre 10 i 20 cm aproximadament, totes arrodonides, totes semblants entre elles, però de colors i textures diferents. N'eren moltes, i no hi havia arbres, tan sols herba... i pedres. Semblaven escollides per un col·leccionista. La momà n'ha fotografiat unes quantes i ja veureu que és tal com dic. [Hem afegit a dalt un vídeo a partir de les fotos]

Un misteri.

Després, amb el Mingu, la Maria i el Joan hi hem tornat i, mentre berenàvem, hem proposat unes quantes teories per explicar com van arribar totes aquelles pedres al prat. La més reeixida, crec jo, ha estat aquesta:

Resulta que Noè, quan va rebre l'encàrrec de separar dos animals de cada espècie, també va recollir llavors de tota mena i, posats a fer, també va escollir pedres de tots colors per emportar-se-les a l'Arca. Però quan Déu Nostre Senyor ho veié, li va dir a Noé: "però... que ets burro del cap?! Que no ho veus que amb tantes pedres s'enfonsarà l'Arca? I a més, no siguis beneit: que no te n'adones que a les pedres no els ha de passar res, amb el Diluvi?"

Noè, una mica contrariat, va deixar les pedres allà, al camp bonic, on les havia recollit i on estava construint l'Arca...

la caseta de la xemeneia

música: Pete Seeger ("down in the valley")

"los troncos"

Després d'una setmana d'ànim una mica alterat i més aviat cansats, al sortir d'acompanyar la iaia a la residència, la momà i jo hem tingut la idea i les ganes d'anar al camí de Juncadella, a "los troncos". Ens hem assegut en una d'aquelles muntanyes de pals, tal com ho féiem amb vosaltres. Hem planejat una mica (una excursió per la setmana que vé) i també hem recordat. Els records de vosaltres petits, en moments així -gràcies a Déu n'hi ha molts- ens emociona. Hi havia un bon airet, amb aquella olor del quitrà que hi posen als troncs, i l'herba ben verda, els arbres i els camps, i Montserrat al fons.. No teníem càmera ni teléfon per a fer una foto, però hem buscat una mica i hem trobat aquestes dues xapes per enviar-vos :)

txang..!

Aquesta és la postal que ha portat el Mingu de Bèlgica; ja sabeu: el país del Tintín, l'Espirou, el Petit Nicolàs..

postal de Noruega

Hem deixat un àlbum de fotos AQUÍ ,

i el que us vem anar enviant, AQUÍ

coat of many colors

Hi ha una cançó que li agrada a la momà: “the coat of many colors”. Li agrada per la música, però també o sobretot per la lletra. Hi surt al primer casset que vem tenir de Emmylou Harris. Però ara hem descobert que la cançó és d’un personatge curiós (potser la paraula seria estrafolari) que va sortir a Hanna Montana i que es diu Dolly Parton.

Si a la momà li agrada la lletra és perquè ella també va estrenar alguna jaqueta i altres coses que li havia fet la seva mare, la iaia, “cosint cada peça amb amor” i per això en coneix la sensació que la cançó explica. Quan la escolteu ho entendreu, més encara si llegiu la lletra (i com que tots sabeu tant anglès no cal que us la tradueixi):

Back through the years
I go wonderin once again
Back to the seasons of my youth
I recall a box of rags that someone gave us
And how my momma put the rags to use
There were rags of many colors
Every piece was small
And I didnt have a coat
And it was way down in the fall
Momma sewed the rags together
Sewin every piece with love
She made my coat of many colors
That I was so proud of
As she sewed, she told a story
From the bible, she had read
About a coat of many colors
Joseph wore and then she said
Perhaps this coat will bring you
Good luck and happiness
And I just couldnt wait to wear it
And momma blessed it with a kiss

Chorus:

My coat of many colors
That my momma made for me
Made only from rags
But I wore it so proudly
Although we had no money
I was rich as I could be
In my coat of many colors
My momma made for me

So with patches on my britches
Holes in both my shoes
In my coat of many colors
I hurried off to school
Just to find the others laughing
And making fun of me
In my coat of many colors
My momma made for me

And oh I couldnt understand it
For I felt I was rich
And I told them of the love
My momma sewed in every stitch
And I told em all the story
Momma told me while she sewed
And how my coat of many colors
Was worth more than all their clothes

But they didnt understand it
And I tried to make them see
That one is only poor
Only if they choose to be
Now I know we had no money
But I was rich as I could be
In my coat of many colors
My momma made for me
Made just for me

la pinta que fa..

-"..i en aquesta captura veiem la 'pinta' que fa.."

- No, Mingu, no pots dir "pinta", has de fer servir una paraula més seriosa, com ara "aspecte"..

Això és el què li deia la momà al Mingu en un moment del tercer assaig de la presentació que havia de fer l'endemà, del seu treball de fi de carrera. A cada assaig estava més nerviós i encarcarat. Pensàvem que a l'hora de la veritat potser estaria més tranquil i no es quedaria aturat mig minut sense dir res, buscant la paraula adequada, com li passava a cada moment, però no n'estàvem gaire convençuts..

Ahir ell era el segon de fer la presentació. La primera, una noia que ho va fer perfecte, va presentar un supermercat virtual. Una web molt ben feta que t'entraven ganes de poder-la tenir. Una professora del jurat, que coneixia bé el tema, li va dir que estava bé però que podia haver-ho fet millor.. A partir d'aquí va començar una crítica implacable, despietada, diria jo, que sense adonar-nos-en anava enfonsant-nos cada vegada més en els seients. Pensàvem: ai, ai.., ara li toca al Mingu i aquesta bruixa ens ho farà passar malament..

Però no va ser així. El Mingu, sense encallar-se ni una sola vegada, va fer una explicació que ens va deixar a tots bocabadats. I també als profes del jurat -dama de ferro inclosa-, que el van felicitar. Després, encara va rematar la seva intervenció contestant totes les preguntes i dubtes amb una seguretat i una simpatia d'aquelles que se't fiquen a la butxaca..

Total: un nou i mig amb proposta de matricula d'honor. Ben merescut, sí senyor ! No tan sols pels últims mesos de feina que hi has dedicat, Mingu, sinó per tants anys ja d'esforç i renúncies, amb aquesta manera de fer callada i senzilla que teniu tots els germans. Tots, d'un en un. Enhorabona. Que segueixis com fins ara..

(En la foto de dalt hi veiem, d'esquerra a dreta, el Kiwi, l'Analògic i el Mingu, uns moments abans de la presentació)

més amunt de Coll de Jou

Aquesta caseta és més amunt de Coll de Jou, seguint el camí que porta als prats, però agafant la primera desviació que hi ha a la dreta. Ja la haviem vist alguna vegada des de lluny, però l'últim dia ens hi vem arribar. No està abandonada, encara que tampoc sembla que hi visquin. És una preciositat. Té una font, dos hortets, espai per animals.. Si a algú de vosaltres li va mooolt bé la vida (econòmicament parlant), que pensi a comprar-nos-la per a tots plegats.

aviat marxem a Ceuta..

La momà i el Joan fa estona que estan fent les reserves als albergs. També han llogat un cotxe que recollirem a Sevilla.

El Mingu té dubtes de si ha de venir perquè ha d'estudiar i fer examens, però potser es decideix a venir i farà el que ha de fer amb el nou portàtil que tindrà, si Déu vol, dilluns que ve..

la Flama

Avui és l’últim dia que acompanyem el Joan a la Flama. Però també és l’últim dia que hi acompanyem un dels nostres fills doncs el Joan, ja ho sabeu, és el petit de casa. Sembla ser que ens toca tancar un cicle, encara que no ens en vulguem fer càrrec del tot...

Vam començar a la Flama l’any que va passar a ser escola pública, ara fa divuit anys. Això vol dir que la segona meitat de la vida de l’escola la hem fet plegats.

Nosaltres vam conèixer la escola arrel d’una exposició que es va fer a Manresa per a commemorar els “10 anys flamejant” l’any 1980. Allí vam veure, com en les exposicions de cada any a la festa de primavera –que tant ens agraden– fotografies, treballs dels alumnes i, sobretot, les memòries de les activitats que es feien a cada curs. Encara recordem com anàvem descobrint detallets d’aquesta vostra gràcia en fer les coses que ens van robar el cor: les llistes del que havien de portar al munt de sortides que es feien cada any (“una cantimplora amb aigua”), els dibuixos i els textos lliures del nens.. Tot això no era “propaganda”, era –després ho vam poder viure– el resultat d’una manera de fer basada en l’interès per a cadascú, en el respecte i el tacte en que s’han sentit tractats ells, els nens i nosaltres, els pares. Un estil propi fet de senzillesa i espontaneïtat, de bon gust i sensibilitat, d’una gran estima per la llibertat i la cultura. I tot, dut a terme amb una gran flexibilitat.

Us recordarem sempre. Com podríem deixar de fer-ho si ens heu configurat i us portem dins?. No és tan sols l’escola, és sobretot l’amistat que hem tingut la gran sort de poder fer amb cada ú de vosaltres.

Joan, Maria, Nicu, Linus, Pere, Guillem, Mingu, Miquel, Josep, Isabel i Mingu

en una llauna

la nostra història en una llauna de cocacola..


( la presentació que vem preparar per als nostres 50 anys )

Sense Pretensions

Sense pretensions.. i sense continuitat, que ara per ara, altra feina tenim! De tota manera, gràcies per la vostra AMABLE visita :-) (-:<