22 de novembre, 2014

iaia Maria


Paraules que la Maria, el Pere i el Mingu, de part de tots, li van preparar a la iaia:


Algú de la família, parlant d’un avi que havia mort, va dir que «als sants se’ls prega…». Nosaltres ara podem parlar amb la iaia pel telèfon dels cristians, que és la pregària.
Iaia,
Hace unos días vine a verte a la residencia un rato. Vine yo sola, y se me hacía raro: siempre vengo con mi mamá, que tiene muchas cosas que contarte. Ahora que lo pienso, tus tres hijas, la Mari, la Isabel y la Montse, todas tienen siempre muchas cosas que contarte y muchísimas ganas de cuidarte. Y no me extraña, porque sabiendo lo mucho que nos has mimado siempre a todos tus nietos, es muy fácil imaginar lo bien que cuidas a tus hijitas, igual que a sus maridos, igual que a toda tu familia, igual que a todos los que te rodean.
Pues ese día, cuando vine, estuvimos charlando un rato. Bueno, la verdad es que solo hablaba yo, pero cuando me despisté y me quedé en silencio un segundo, nuestro compañero de meriendas aprovechó y dijo: «si ella pudiera, también te diría muchas, de cosas bonitas!». Hoy soy yo, somos todos, los que queremos decirte cosas bonitas y no sabemos cómo hacerlo. Pero el que no se arroja no cruza la mar, no?
Qué suerte haberte tenido cerca cuando éramos pequeños. Estabas tú! Cuando los papás iban a Barcelona y nos cuidabas con mucho cariño. Y aunque estuvieran ellos, tú también estabas a cuatro casas y venías a traer cosas que cocinabas o regalitos. Qué buen olor recuerdo! Y el gusto de los eucaliptos. Tenemos mucha suerte de que hayas querido vivir de cerca nuestra infancia, porque nos has llenado de vivencias muy sencillas y cotidianas, y muy profundas y grandes al mismo tiempo…
María,
Todos los que estamos aquí, muchos otros que tienes lejos y, cómo no, los que ahora volverás a encontrar después de tanto tiempo.
Todos sabemos que no tenemos que decir palabras especiales sobre ti, porque tú misma, siendo tú misma, no dejas duda de ser muy especial para todos nosotros.
De las cosas difíciles hacer virtud, y sonreír.

Estamos tristes, claro, porque no es fácil despedirte…
Tus nietos
La Montse y el Román
La Isabel y el Mingu
La MARI,
Tristes, pero orgullosos de ser parte de ti y haber visto que sin ninguna ambición… o, perdón, mejor dicho: con toda la ambición del mundo de hacer felices a los que te rodean, se puede llegar a ser muy grande.

«amb el sol i la lluna»

Paraules que la Wendy va dedicar a la seva àvia Maria, que va morir el dia 11 de Novembre (si ens passes una foto l'hi afegirem, Wendy!):


Ahir mentre tenia en braços a la meva filla Ingrid vaig estar pensant com li explicaria que no veuria més a la seva YAYONA Maria, de cop i volta les paraules van anar sortint soles, com si d'un conte es tractés... Li vaig dir:
La yayona ara dorm però ja no es despertarà, d'aquí una estona pujarà al cel on hi ha la lluna, les estrelles i els avions i allà dalt serà un gran àngel! Estarà molt contenta perquè es retrobarà amb el seu marit Valentí i els seus pares i germans que fa temps també van pujar al cel, i saps que? Tornarà a fer aquelles xerrades amb la seva germana Flora!!! Ara Ingrid li has de dir a la yayona que descansi i que l'estimes molt.
Llavors l'Ingrid va mirar al cel i va dir:
«la yayona esta a dalt amb el sol i la lluna!»
Aquest es el conte que li vaig explicar a la meva filla de dos anys i mig... al vespre me’n vaig explicar un a mi mateixa: 
Hi havia una vegada una casa de pagès que es deia Cal Guinart on hi va viure una grandíssima persona... el seu nom era Yaya Maria! Sempre tenia un gran somriure a la cara i disposava d'un gran humor tant si feia sol, plovia o pedregava! Ella era com un tresor, plena d'històries i records, una de les persones més fortes que mai he trobat i trobaré, tot i que la seva vida no va ser fàcil mai ningú li va poder esborrar el somriure de la seva cara.
Un dia va decidir marxar deixant un gran camí de vida fet i un gran exemple de superació fortalesa i alegria, i així, només desitjo que el dia que jo sigui una yaya algun dels meus nets em recordi amb el sentiment amb el que ho faré jo.
 
I ara si em perdoneu, volia donar les gràcies, en especial a la meva mare Flora per haver-la cuidat amb tant d'amor, només espero mama que el dia de demà jo et pugui cuidar a tu tan sols la meitat de be que tu ho has fet amb ella i, per acabar donar les gracies també a tot el poble de Fals per l’ajuda donada a la família quan el meu avi Valentí va morir. 
Gracies a tots per estar aquí en aquest últim «fins aviat Maria». 
T'estima Wendy.

Seguidors